EL DARRER CANT PLEGATS

Per a en Josep Masó, el meu pare estimat!

(En negreta, el segon moviment de la Setena Simfonia d'en Beethoven)

El foc s'apaga, la fosca avança...
T'allunyes com el sol del capvespre
enduent-te una veu estimada
que era el tronc robust d'un arbre ferm
on les nostres veus s'arrapaven.
Per dins l'obaga ja és negra nit.
Dins la fosca vall del pensament,
on els records preuats hi fan estatge,
junts cantem la bella melodia
que et va il•luminant l'etern viatge.
L'aigua murmura pel riu de plata...
Arrelant-te a les ribes del Ter
suaument li coreges les aigües.
T'enllaces, et nues i dances amb l'aire,
revivint en pollancres i plàtans.
I amb sa veu pura canta baixet.

El vent fresseja per l'avetosa...
L'avet soliu del teu verger
tothora et plora d'enyorança.
I va assecant el seu fullatge
amb devessalls llagrimejants.
El cel perleja amb milers d'estels.
Silent és el crit dels dos til•lers,
perfum dispers que t'encalça.
I entre les fulles hi ha el vent
que et dibuixa cada tarda.
Cambra encantada, boveda immensa.
Baten les ales, les òlibes grises,
debades cercant-te dins les arcades.
Diuen que el safareig enllotat
ja no espitlla el llençol d'astres.
Sobre la prada trobo el repòs.

Mos somnis volen vers les altures...
La lluna em vetlla amb els teus ulls
duent fragàncies de mar calma.
Culip m'encisa amb el seu cant
fent-te sorgir a frec d'onada.
que agombolen mon son vetllant.
I amb braçades llargues tu avances
vers uns confins sense tornada.
Vers l'intensa llum d'una alba ignota
que ben lluny d'aquí et reclama.
Cor meu desperta que neix l'aurora,
I això és la mort, tornar a renéixer
en un indret que se'ns amaga.
Però persisteix el teu esperit
dins el meu cor, endins, encara.
de llum reblerta i el sol s'encén.

Uns dels records més preuats que tinc és quan cantavem a tres veus, amb el meu pare i la meva germana Elisenda, la Setena Simfonia d'en Beethoven. Aquest poema el vaig començar fa dos anys, després del disset de març, que és el dia en què el pare va morir. M'ha costat molt acabar-lo sense que una emoció extrema s'apoderés de mi cada vegada que intentava reemprendre'l.